Textos

-Un text intrigant de L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón.

La resposta no va arribar mai als seus llavis. De sobte, una llengua d'aire fred va xiular per sota de la porta i en aquell segon inacabable abans que el vent apagués les espelmes, les nostres mirades es van trobar i vam sentir qe la il·lusió d'aquell moment s'esmicolava. En vam tenir prou amb un instant per saber que hi havia algú a l'altra banda de la porta. Vaig veure la por dibuixar-se a la cara de la Bea, i al cap d'un segon, ens va cobrir la foscor. El cop sobre la porta va venir després. Brutal, com si un puny d'acer hagués martellejat la porta, gairebé arrencant-la per les frontisses.
Vaig sentir el cos de la Bea saltant en la foscor i la vaig envoltar amb els meus braços. Ens vam enretirar cap a l'interior del bany, just abans que el segon cop caigués damunt la porta i la fes anar violentament cap a la paret. La Bea va cridar i es va arraulir contra el meu cos. Durant un instant, només vaig poder veure la tenebra blavosa que reptava des del corredor i les serps de fum de les espelmes apagades, que pujaven fent una espiral. El marc de la porta dibuixava goles d'ombra i em va semblar que veia una silueta cantelluda que es perfilava al llindar de la foscor.
Vaig treure el cap al corredor tement, o potser desitjant, trobar-hi només un estrany, un rodamón que hagués entrat en un casalot en ruïnes tot buscant-hi refugi en una nit rúfola. Però allà no hi havia ningú, només les llengües de color blau que exhalaven les finestres. Arraulida en un racó del bany, tremolant, la Bea va xiuxiuejar el meu nom.
- No hi ha ningú - vaig dir -. Deu haver estat un cop de vent.
- El vent no clava cops de puny a les portes, Daniel. Marxem.
Vaig tornar al bany i vaig agafar la nostra roba.
- Té, vesteix-te. Anem a fer una ullada.
- Serà millor que marxem ara mateix.
- Entesos. Només vull assegurar-me d'una cosa.
Ens vam vestir de pressa i a cegues. En qüestió de segons, vam poder veure el nostre alè que es dibuixava en l'aire. Vaig recollir una de les espelmes de terra i la vaig tornar a encendre. Un corrent d'aire fred lliscava per la casa, com si algú n'hagués obert les portes i les finestres.
- Ho veus? És el vent.
La Bea es va limitar a negar-ho en silenci. Vam tornar a la sala, tot protegint la flama amb les mans. La Bea em seguia de prop, gairebé sense respirar.
- Què estem buscant, Daniel?
- Només serà un minut.
- No, marxem ara mateix.
- Entesos.
Ens vam girar per encaminar-nos cap a la sortida i fou llavors que me'n vaig adonar. La porta gran de fusta llavorada situada a l'extrem del corredor, que havia intentat obrir una o dues hores abans sense sortir-me'n, estava ajustada.
- Què passa? - va fer la Bea.
- No res. Espera'm aquí.
- Daniel, sisplau...
Em vaig endinsar pel corredor, sostenint l'espelma que tremolava en l'alè fred del vent. La Bea va sospirar i em va seguir a contracor. Em vaig aturar davant d'aquella porta gran. S'endevinaven esglaons que baixaven cap a la foscor. Em vaig endinsar per l'escalinata. La Bea, petrificda, aguantava l'espelma al llindar.
- Sisplau, Daniel, marxem d'una vegada...
Vaig baixar, esglaó rere esglaó, fins al fons de l'escalinata. L'halo espectral de l'espelma al capdamunt esgarrapava el contorn de la sala rectangular, de parets de pedra nua, cobertes de crucifixos.
El fred que regnava en aquella estanatallava la respiració. Al davant, s'hi endevinava una llosa de marbre i, a sobre, alineats l'un al costat de l'altre, em va semblar que hi veia dos objectes similars, de mida diferent, blancs. Reflectien el tremolor de l'espelma amb més intensitat que la resta dela sala i vaig imaginar que devien ser de fusta esmaltada. Vaig fer una passa endavant i llavors ho vaig entendre. Els dos objectes eren dos taüts blancs. Un d'ells ben just si feia tres pams. Vaig notar una bafarada freda a la nuca. Era el sarcòfag d'un nen. Allò era una cripta.

Sense adonar-me del que estava fent, em vaig acostar a la llosa de marbre fins que vaig ser prou a prop per poder allargar la mà i tocar-la. Vaig veure, llavors, que al damunt dels dos taüts hi havia escrits un nom i una creu. La pols, un mantell de cendres, els emmascarava. Vaig posar la mà al damunt d'un d'ells, el que era més gran. Lentament, gairebé en trànsit, sense parar-me a pensar què estava fent, vaig fer caure les cendres que cobrien la tapa del taüt. Ben just si es podia llegir en la tenebra vermellosa de les espelmes.

PENÈLOPE ALDAYA
1902 - 1919
Em vaig quedar paralitzat. Alguna cosa o algú s'estava desplaçant des de la foscor. Vaig notar que l'aire fred lliscava damunt la meva pell i només llavors vaig fer-me enrere unes passes.
- Fora d'aquí - va murmurar la veu des de les ombres.
La vaig reconèixer a l'instant. Laín Coubert. La veu del diable.
Vaig començar a córrer escales amunt i, un cop vaig ser a la planta baixa, vaig aferrar la Bea pel braç i la vaig arrossegar corrents fins a la sortida. Havíem perdut l'espelma i corríem a cegues. La Bea, espantada, no entenia que jo estigués tan esfereït. No havia vist res. No havia sentit res. No em vaig aturar a donar-li explicacions. Esperava que, en qualsevol moment, alguna cosa saltés de les ombres i ens barrés el pas, però la sortida principal ens esperava al final del corredor, les escletxes projectant un rectangle de llum.
- Està tancada - va mussitar la Bea.
Vaig palpar-me les butxaques, buscant-hi la clau. Vaig girar-me una fracció de segon i vaig tenir la certesa que dos punts brillants avançaven lentament cap a nosaltres des del fons del corredor. Ulls. Els meus dits van trobar la clau. La vaig ficar desesperadament al pany, vaig obrir i vaig empènyer la Bea cap a fora bruscament. La Bea degué llegir la por en la meva veu, perquè va córrer cap al reixat a través del jardí i no es va aturar fins que ens vam trobar tots dos sense alè i amarats de suor freda a la vorera de l'avinguda del Tibidabo.
- Què ha passat allà a sota, Daniel? Hi havia algú?
- No.
- Estàs pàl·lid.
- Sóc pàl·lid. Apa, som-hi.
- I la clau?
L'havia deixat entaforada al pany. No vaig sentir pas cap desig de tornar a buscar-la.
- Em sembla que l'hem perdut quan sortíem. Ja la buscarem un altre dia.
Vam anar baixant per l'avinguda a pas lleuger. Vam travesar a l'altra vorera i no vam disminuir el ritme fins que vam ser a un centenar de metres del casalot i la seva silueta ben just si s'endevinava en la nit. Vaig descobrir llavors que encara tenia la mà empastifada de cendres i vaig donar gràcies pel mantell d'ombra de la nit, que amagava a la Bea les llàgrimes de terror que em liscaven per les galtes.